Màgic Vaig tenir per cert el moment en quan tot apropar-se cap a mi sense cel ni estels, com escletxa quan sospira ser ferm i engate-lla parpella,s'enlaire cert ull al pensar-se. Vaig pensar potser saltar com temps ençà,quan corria ben armat el minyó de nostra casa que escriu sense paper i sense callar-se. Vaig callar per respirar,penjat de l'aire que m'envolta besat per algun que altre llavi que proclama enamorat un llumí de flama tendra,que crema sense mirar-se. Vaig mirar en la nuvolada per caure,sobre qualsevol bocí de terra on tornar a començar i treballar-se en algún entorn de calidesa esperançada. I un cop inquiet vull dir també quiet,vaig deixar que l'esperança vull dir la màgia es mengés tot el queda,esmorzes tot el que he fet.
